dimecres, d’abril 28, 2010

Pervivència del franquisme judicial.

Sembla ser que a Espanya quelcom es va deixar a mig fer, o es va fer malament, al procés de transició de la dictadura a la democràcia, en relació al sistema judicial; aquest tercer poder clau per determinar la qualitat i la bona salut de tota democràcia. Indicatiu d’això, als últims mesos s’estan posant sobra la taula multitud de malentesos amb relació a l’entramat judicial aixecat per la junta militar rebel a la guerra civil i mantingut pel regim del dictador Francisco Franco, tot això amb la única legitimitat de la força de les armes.

La societat veu incrèdula com es desestimen reiteradament la revisió de sentències condemnatòries emeses per aquests tribunals, sol·licitades arran de la Llei de la Memòria històrica. Fins i tot, abans d’aquesta llei, la Sala de Justícia Militar del tribunal suprem, havia invocat la inexistència de “nous fets de relleu” per negar-se a revisar els “Juicios Sumarísimos”, a on no es va respectar ni la aparença ni el fons del que ha de ser un procés penal. Igualment paradoxal resulta que el Fiscal General de l’Estat s’atribueixi la potestat de declarar NULA la sentència que va condemnar a mort al President Lluís Companys, facultat de la qual al nostre estat de dret els fiscals no tenen. Tot fa pensar que això ha estat així per evitar una nova sentència de la citada Sala que fes avergonyir al govern.

Així mateix, el món sencer es sorprèn de com el Tribunal Suprem dona crèdit a les denúncies falangistes en contra del Magistrat Garzón i l’acusen de prevaricació pel fet d’obrir diligències per aclarir a on van anar a parar els desapareguts a causa de la repressió franquista. Es tracta d’intentar silenciar l’acció judicial fent servir una (dubtosa) interpretació de la Llei d’Amnistia de 1977 com a “llei de punt final”. Una interpretació que implica l’oblit de les víctimes, que impedeix la localització dels cossos, la reparació de l’honor i la memòria familiar i, a sobre, evita el judici de responsabilitat moral a assassins i inductors. Tot això en nom d’una “llei”.

Quan es va tramitar la Llei de Memòria històrica, es van refusar les esmenes presentades, entre d’altres, pels diputats de IU i de ICV-EUiA en el sentit de declarar nuls els injustos judicis franquistes i deixar sense eficàcia les sentencies. Aquestes esmenes es van refusar amb l’argument de que les reparacions individualitzades obririen el camí en aquest sentit. Com això no ha succeït, només queda reconèixer que en aquest estat tenim un problema.