dimecres, de setembre 24, 2008





L'AGENDA ROJA-VERDA DE LA TARDOR A PREMIÀ DE MAR

El grup coordinador de la Coali, en sessió ordinària, ha acordat diverses iniciatives que configuraran l'agenda d'aquesta tardor.

Els dimarts a les 8 del vespre és la cita setmanal oberta que la Coali disposa per fer el seguiment de les nostres activitats. Són sessions obertes i s'admeten propostes d'intervenció sociopolítica i cultural a escala local. Les reunions repassaran les activitats que despleguem en els àmbits i comissions que disposa la Coali: Municipal, Moviments Socials, Memorial 36, Activitats al local i altres temes que anem sumant.

S'ha designat al company José María Martín com a representant de la Coalició a la Comissió de Mobilitat del Maresme. La tasca del José María es centrarà en el seguiment dels temes de mobilitat (NII, autopista, transport públic...) i en l'explicació i defensa de les nostres alternatives basades en un model sostenible que implica la transformació de la NII en un passeig i via urbana, la gratuïtat de l'autopista, el rebuig als carrils addicionals, la defensa del territori i del medi ambient, el foment del transport públic, la xarxa de carrils-bici, etc.

La comissió de moviment socials de la Coali anuncia que prepara una sessió pública dedicada a la situació internacional, la resposta dels fòrums socials (de Seattle a Malmö). Està previst que es faci per desembre.

El grup d'activitats al local està dissenyant un cicle de cinema sobre subcultures i, pensant en l'inici de l'any 2009, es realitzaran unes jornades obertes sobre Consum, Producció, Crisi Alimentària i alternatives.
----------


Pla General d'Ordenació Urbanística
de Premia de Mar


Es convoca, en sessió extraordinària, una assemblea oberta a adherits i adherides, amics i amigues i gent interessada, per tractar monogràficament sobre el Pla General i la preparació del ple extraordinari de l'Ajuntament on es sotmetrà a debat i votació.

La Coali vol tractar a fons aquesta temàtica i actuar d'acord amb els nostres objectius de fomentar la participació ciutadana.

DIA: DILLUNS 6 D'OCTUBRE
HORA: 8 DEL VESPRE
LLOC: "EL LOCAL" C/Segle,5

5 comentaris:

indep@alsblogs ha dit...

ouasss! ja ja ja que em moro de riure del que sabeu fer ouoassss! ja ja ja, més més que riuré i em parteixo de gust de veure que no sabeu a quin país viviu ni quins problemes realment grossos tenim, curts de mires!!!! no sé si riure, plorar o petar-me! sort sort que fila penya amunt i la klatellada contra l'especulació i per una millora cultural serà de més i més gent. US PICA MOlt oi? seguiu amb que si capitalistic que si socialment no sé què no se quant i us estombeu davant els nassos de cecs quan hi ha una opresió clara que no accepteu.
ric o ploro??? bufo zzzzzzzzzzz

administrador del blog ha dit...

senyor "indep@alsblogs":
Heu quedat retratat. Vos podrieu expressar llurs preocupacions relatives a la diversitat nacional, a l'especulació realment existent i a la "millora cultural" que, efectivament, necessitem. En canvi, disortadament, heu perdut una bona ocasió per compartir amb nosaltres un seguit de temes que també ens interessen. El comú interés que tenim per les temàtiques que vos proclameu, s'esvaeix a causa dels exhabruptes i onomatopèies. No dubti en reincidir, visitar-nos i -quan la lucidesa ho permeti- aportar les seves opinions. Ben segur, l'escoltarem amb atenció.
Moltes gràcies.

RG SOBRE FORUM SOCIAL ha dit...

Josep Maria Antentas i Esther Vivas [1]

La celebració del 5è Fòrum Social Europeu (FSE), que tot just acaba de finalitzar a Malmö (Suècia), és una bona ocasió per reflexionar sobre la trajectòria i els reptes d’una iniciativa que ha permès la trobada d’activistes i moviments socials de tot el continent.

Des de la seva primera edició el novembre de 2002 a Florència fins avui, el FSE ha aconseguit a la vegada molt i molt poc. Els fòrums socials no són un fi en si mateixos, sinó un instrument al servei de la discussió i l’articulació de campanyes i mobilitzacions. Tenen sentit només si ajuden a avançar en aquesta direcció. Els fòrums no han comportat de forma mecànica la creació de convergències duradores ni el desenvolupament de lluites concretes, però sí que han tingut una influència positiva genèrica en aquesta direcció. El gran mèrit del procés del FSE ha estat afirmar un espai de convergència de les lluites contra les polítiques neoliberals a escala europea. Encara que feble i poc arrelat, ha estat un punt de referència per al gruix de les forces socials oposades a aquestes. Una dinàmica que no ha aconseguit, per exemple, el sindicalisme majoritari agrupat en la Confederació Europea de Sindicats (CES), atrapat en la seva política de "suport crític" a la lògica neoliberal de la Unió Europea (UE).

El context internacional en el qual s’ha desenvolupat el FSE ha anat modificant-se des dels seus inicis, quan va néixer en un moment marcat encara per l’empenta del moviment altermundialista. Aquest últim va tenir un fort creixement fins a les mobilitzacions contra el G8 a Gènova el juliol del 2001 i els atemptats de l’11 de setembre a New York. Després d’alguns titubeigs inicials, en els que el moviment va semblar perdre força, la nova etapa es va caracteritzar per la centralitat adquirida per la lluita contra la "guerra global permanent", el zenit de la qual van ser les protestes de l’any 2003 contra la invasió de l’Iraq. Aquest va ser l’escenari en el qual va tenir lloc el primer FSE el novembre del 2002 a Florència.

A partir de la seva segona edició a París el novembre del 2003, el FSE s’ha desenvolupat en una fase caracteritzada per la pèrdua de centralitat de les mobilitzacions internacionals altermundialistes i de la seva capacitat aglutinadora i unificadora, en un context d’auge i multiplicació de les lluites concretes davant el neoliberalisme i de major dispersió sectorial i de "nacionalització" de les mateixes. Un escenari, en definitiva, marcat per una crisi de perspectives per part del moviment altermundialista i pel conjunt del procés del Fòrum Social Mundial en el qual el FSE s’emmarca. Les seves edicions posteriors a Londres el 2004 i a Atenes el 2006 van mostrar la continuïtat del procés i el seu arrelament en nous països, però també les seves dificultats per continuar desenvolupant-se i fer un pas endavant. Passat l’efecte novetat i l’impuls inicial, en els últims anys la dinàmica del FSE mostra símptomes de declivi, rutinització i pèrdua d’utilitat concreta.

Avui, el gran repte dels moviments socials europeus és poder articular una resposta a escala continental a la lògica neoliberal de la integració europea i a mesures com la "Directiva de la Vergonya" o l’encara no aprovada "Directiva de les 65h". L’èxit aclaparador del primer FSE va generar unes expectatives enormes sobre el seu potencial en aquest terreny. En realitat masses. Després de la jornada internacional contra la guerra a l’Iraq, el 15 de febrer (15F) del 2003, convocada en aquesta primera edició del fòrum, i que va treure al carrer a milions de persones, el gran desafiament aleshores era fer un pas endavant real en l’articulació continental de les lluites. La fórmula propagandística utilitzada en aquell moment va ser la de "realitzar un 15F social". Però els avenços posteriors en aquest terreny han estat limitats, generant una certa sensació de frustració i estancament. La guerra a l’Iraq va tenir un efecte centralitzador que no hi ha en d’altres àmbits.

La lògica de les polítiques governamentals és la mateixa a tota l’UE i obeeix als acords presos en aquest marc. Però el ritme i la dinàmica d’aplicació de les reformes és diferent a cada país. En els últims anys, les resistències socials al neoliberalisme han estat considerables. Aquestes són tanmateix encara molt defensives (amb excepcions puntuals), sovint acaben en derrotes o victòries precàries i es desenvolupen en un context desfavorable. Tot això dificulta la posada en marxa d’iniciatives coordinades a escala europea. Tanmateix, hi ha hagut progressos importants, alguns vinculats a la dinàmica del FSE i d’altres no, com la conformació de xarxes i campanyes europees sobre temes específics com jornades (moltes encara simbòliques i limitades) de mobilització simultània a diversos països com per exemple les impulsades pel moviment estudiantil davant l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) o determinades "eurovagues" en algunes empreses.

Avançar en aquesta "europeïtzació" de les resistències és la via per la que caldria apostar. En realitat, els moviments socials europeus tenen el doble repte d’aprofundir en el seu arrelament local i enfortir-se "per sota" i, en paral·lel, crear formes d’articulació a escala nacional i internacional, que evitin l’aïllament de les resistències socials a través d’espais com fòrums, campanyes i xarxes concretes. Florència va ser una arrencada espectacular i prometedora d’un camí que s’ha mostrat difícil i complex, amb avenços i retrocessos, tortuós i molt poc lineal: el camí de la construcció d’una Europa dels pobles oposada a la lògica del capital.

ICV secretaria política ha dit...

1
ICV DAVANT LA JORNADA MUNDIAL PEL TREBALL DIGNE (7 D’OCTUBRE)
Proposta per a la Secretaria Política d’ICV del dia 6 d’octubre de 2008.
a) Una crisi sistèmica global
En les darreres setmanes s’ha accelerat l’evidència d’una crisi financera global
que amenaça en derivar cap a l’agudització de la crisi econòmica mundial. Des
que a l’estiu de 2007 es va conèixer la infecció causada per les hipoteques
subprime als Estats Units i la conseqüent reducció de la liquidesa als mercats
de capital, ha anat creixent la por a un shock financer que finalment està
generant un terratrèmol de primer ordre mai vist des de la crisi del 29. Davant
d’aquests fets, des d’ICV manifestem el nostre desacord amb aquells que volen
fer creure que es tracta de “fets aïllats” que “ningú podia preveure” i que seran
“fàcilment absorbits per l’actuació conjunta dels Estats i el mercat”. Al contrari,
ja fa anys que des dels moviments progressistes alterglobalitzadors denunciem
els riscos derivats d’un sistema financer mundial desregulat que no sols genera
greus injustícies distributives, especialment als països no desenvolupats, sinó
que es converteix en una bomba de rellotgeria per a les economies dels països
rics.
Ningú no pot dir que no estàvem avisats: a les darreres dècades, les
administracions republicanes dels Estats Units han hagut de drenar quantitats
multimilionàries per les crisis de les caixes d’estalvis i han vist casos de
corrupció empresarial i dels organismes de control, com ENRON. Igualment,
era conegut que els mercats financers havien generat una enorme varietat de
productes que, sota el nom de derivats, intentaven d’una banda esquivar els
riscos de les inversions i de l’altra oferir rendiments extraordinaris cap a
productes d’alt risc fomentats per la banca d’inversió.
La paradoxa d’aquest sistema és que la tradicional virtut cardinal del
capitalisme basada en el risc individual, que és premiat o castigat pel mercat,
es transforma en una socialització del risc que converteix tothom en víctimes de
les actuacions temeràries dels grans inversors. L’actuació de Bush, refrendada
pel Congrés i pel Senat nord-americans, adreçada a salvar les entitats
financeres i asseguradores, ha posat de manifest que la doctrina neoliberal ha
fracassat: ara volen un model que inclou una intervenció de l’Estat per als rics,
combinada amb liberalisme per a la resta de la població. D’aquest model ja ens
n’havien donat proves Reagan i Bush Sr.
Tampoc no podem estar d’acord amb aquells que es conformen amb denunciar
la cobdícia com a origen de tots els mals i prometen actuacions legals per
reduir-la. La cobdícia i l’avarícia són actituds humanes que sempre existiran i
que són promogudes i beneïdes per sistemes econòmics desregulats com
l’actual. A més, les normatives de gestió de les societats anònimes, inclosos els
bancs, premien el lucre a curt termini de dirigents i gestors i promouen així
actuacions especulatives amb característiques piramidals que acaben
perjudicant els interessos de socis i usuaris i de la població en general.
2
Igualment, hem de recordar que aquesta crisi té en el seu origen les bombolles
immobiliàries creades a països com ara Estats Units i Espanya, que han basat
bona part del seu creixement sobre l’augment de preus de l’habitatge, un bé de
primera necessitat convertit durant una dècada en objecte de la inversió
especulativa. La lliçó pel futur no pot ser únicament la regulació financera, sinó
també una forta intervenció pública sobre el sòl i la producció d’habitatge.
b) Les responsabilitats dels governs espanyols
És evident que els vuit anys de Bush Jr. al davant del govern dels Estats
Units tenen bona part de les responsabilitats en aquesta crisi. Ja són massa
anys de forts dèficits, públic i exterior, alimentats per l’aventura criminal de
la invasió d’Iraq. Però des d’Espanya hem de fer també examen de
consciència. Tant els governs d’Aznar com els de Zapatero han estat
manifestament irresponsables en fer créixer la bombolla immobiliària,
possible gràcies a la barreja d’un fort augment demogràfic i econòmic i una
moneda única amb interessos baixos que, combinats amb la liberalització
financera, ens han permès endeutar-nos molt per sobre de nivells raonables
davant la inacció dels governs i de les autoritats monetàries.
Avui, el deute bancari de les promotores immobiliàries supera els 300.000
milions d’euros. I el dels compradors, els 600.000 milions d’euros. Bona part
d’aquesta suma necessita ser refinançada en uns mercats globals de
capitals que han decidit augmentar la prima de risc sobre les nostres
entitats financeres, generant-se una falta de liquidesa que, com hem
denunciat des del departament de Medi Ambient i Habitatge, afecta fins i tot
l’habitatge social. Aquesta situació genera uns efectes en cascada que van
començar a la locomotora, la construcció, i arriben ara a la resta dels
vagons, els altres sectors, en forma de reducció de la demanda i, finalment,
expedients de regulació d’ocupació.
En els mesos que portem de l’any 2008, ja tenim mig milió més d’aturats a
Espanya, i s’ha arribat en el total a 2.625.000 aturats registrats. Cap sector
està al marge d’un canvi de tendència que manifesta especial crueltat amb
els treballadors menys formats, molts d’ells immigrants. Sobta que davant
aquesta realitat Zapatero es dediqui a anunciar el sorpasso econòmic
davant França i promoure ajuts a les promotores immobiliàries, que Solbes
continuï negant o matisant l’abast de la crisi i presentant uns pressupostos
insuficients i Corbacho sols mostri preocupació pel retorn dels treballadors
estrangers. I sobta també que tornin a sentir-se veus per una major
liberalització del mercat de treball i l’abaratiment de l’acomiadament en un
país amb índexs altíssims de temporalitat, sobretot després d’haver reduït
substancialment la fiscalitat sobre les rendes altes, culminada en la
desaparició de l’impost sobre el patrimoni.
D’altra banda, davant la descoordinació evident de les polítiques
econòmiques a la Unió Europea, reclamem que en els seus organismes de
govern i en els de la UEM es prenguin decisions contundents, com ara
polítiques expansives de política fiscal i monetària per fer front a la crisi i
3
mesures per garantir la liquidesa i la solvència del sistema financer.
Lamentablement, les coses no van per aquest camí, com ha demostrat el
fracàs de la cimera dels quatre països més rics convocada per Sarkozy. En
canvi, fets tan antisocials com la Directiva de la vergonya sí troben consens
parlamentari i governamental.
c) Cal canviar la política econòmica
Davant d’aquesta situació, ICV, en la seva adhesió a les mobilitzacions de la
Jornada Mundial pel Treball Digne, proposa:
1.- Un acord solidari contra la crisi en el qual no acceptarem que la solució a la
crisi sigui menys salaris i menys estabilitat a la feina i que promogui mesures
per a la inserció, la formació i l’ocupació.
2.- Uns pressupostos de l’Estat i de la resta d’administracions amb expansió de
la despesa que primin la inversió en infraestructures sostenibles (ferrocarril,
equipaments educatius i sanitaris, energies alternatives, dessalinitzadores i
conservació i millora del medi natural) i despesa social, amb el desplegament
de la legislació sobre la dependència.
3.- El foment de l’habitatge social i la rehabilitació d’habitatges i barris com a
alternativa a la destrucció de llocs de treball en la construcció.
4.- Mesures de sanejament financer i de suport a la liquidesa a través
d’organismes públics que no sols garanteixin l’estabilitat del sistema sinó també
l’accés al crèdit i la seguretat dels dipòsits. Malgrat això, cal exigir
responsabilitats a aquells que ens han dut a aquesta situació econòmica i
contrapartides per part de les entitats que siguin ajudades, la primera d’elles la
limitació dels sous dels alts executius i l’eliminació del blindatge dels seus
contractes. No sembla de rebut que amb diners públics es sufraguin sous tan
elevats. En tot cas, els ajuts no poden anar a fons perdut i en bona part
s’haurien de fer com a préstec o com a participació en el capital.
5.-En aquest sentit, recordem que Espanya té un ampli marge d’endeutament
públic, ara al 35% del PIB, molt per sota de la majoria dels països de la UEM.
Cal per tant plantejar obertament un cicle de pressupostos amb dèficits públics
al voltant del 3 o 4% del PIB per superar la crisi i derogar o esmenar
àmpliament la llei d’estabilitat pressupostària.
6.- Igualment, defensem el canvi dels Estatuts del Banc Central Europeu per tal
que no tingui com a objectiu únic l’estabilitat dels preus sinó també el
creixement i l’ocupació.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Positiva per ser singular, la intervenció al ple municipal d'ICV-EUIA-EPM en el cas del pla general, defensant una feina ben feta des de la coalició i mantenint un esperit critic que sempre hem de posar damunt la taula i del carrer.
Ara toca incrementar el pressing damunt els que especulen amb un Premià encara pitjor. Caldrà ser molt estrictes en el seguiment del pla i en la manera de fer-lo visible, participatiu i millorable.