A L'OPINIÓ PÚBLICA
ALS VOTANTS DE LA COALICIÓ D'ESQUERRES ICV-EUiA-EPM
Després de les darreres eleccions municipals, el grup coordinador d'ICV-EUiA-EPM de Premià de Mar, ha convocat dues sessions de treball obertes als membres de la coalició, simpatizants i gent interessada, en les quals s'ha analitzat el resultat electoral, les perspectives del nou mapa polític premianenc i la posició que adoptarà la Coalició en vistes al proper període municipal.
En aquest sentit comuniquem les següents consideracions:
1) Valorar de manera ambivalent els resultats electorals d'ICV-EUiA-EPM, ja que aquests han representat l'assoliment parcial dels nostres objectius. Ens havíem proposat la consolidació de la nostra representació anterior (3 regidors) i el manteniment de la Coalició com a tercera força local. Aquest darrer objectiu ha estat verificat a les urnes: ICV-EUiA-EPM es reafirma com a tercera opció per davant del PP i ERC i per darrera de CiU i PSC i, per contra, perd un regidor. Raons d'índole local i nacional, estan a l'arrel d'aquest descens que, paradoxalment, coincideix en el temps amb un període d'arrelament social i de creixement organitzatiu notori per part de la Coalició a escala local.
2) L'aritmètica electoral dóna legitimitat a la força de CiU i la possibilitat que aquesta formació estableixi aliances subalternes amb altres partits, amb poc marge d'incidència. ICV-EUiA-EPM, reconeix i valora positivament l'oferiment formulat per CiU per incorporar-nos al govern municipal. Ara bé, la Coalició considera inviable un acord d'aquestes característiques en el context de la relació de forces i d'objectius globals i sectorials de les dues formacions.
3) ICV-EUiA-EPM opta a ser força d'oposició i aprova que els dos regidors electes votin a QUIM CAIMEL en el marc de la sessió d'investidura del nou alcalde. El proper dissabte el company Quim Caimel expressarà en la seva intervenció la voluntat de contribuïr al consens necessari per afrontar els dèficits estructurals del municipi, el seu finançament, els problemes de mobilitat, el baixador de RENFE, la façana marítima, l'afer de la NII o l'aplicació participativa del pla general d'urbanisme. Al mateix temps, ICV-EUiA-EPM centrarà la seva oposició i la seva intervenció política en el foment de la participació ciutadana, les polítiques socials i ecològiques i la convivència ciutadana.
En aquest sentit comuniquem les següents consideracions:
1) Valorar de manera ambivalent els resultats electorals d'ICV-EUiA-EPM, ja que aquests han representat l'assoliment parcial dels nostres objectius. Ens havíem proposat la consolidació de la nostra representació anterior (3 regidors) i el manteniment de la Coalició com a tercera força local. Aquest darrer objectiu ha estat verificat a les urnes: ICV-EUiA-EPM es reafirma com a tercera opció per davant del PP i ERC i per darrera de CiU i PSC i, per contra, perd un regidor. Raons d'índole local i nacional, estan a l'arrel d'aquest descens que, paradoxalment, coincideix en el temps amb un període d'arrelament social i de creixement organitzatiu notori per part de la Coalició a escala local.
2) L'aritmètica electoral dóna legitimitat a la força de CiU i la possibilitat que aquesta formació estableixi aliances subalternes amb altres partits, amb poc marge d'incidència. ICV-EUiA-EPM, reconeix i valora positivament l'oferiment formulat per CiU per incorporar-nos al govern municipal. Ara bé, la Coalició considera inviable un acord d'aquestes característiques en el context de la relació de forces i d'objectius globals i sectorials de les dues formacions.
3) ICV-EUiA-EPM opta a ser força d'oposició i aprova que els dos regidors electes votin a QUIM CAIMEL en el marc de la sessió d'investidura del nou alcalde. El proper dissabte el company Quim Caimel expressarà en la seva intervenció la voluntat de contribuïr al consens necessari per afrontar els dèficits estructurals del municipi, el seu finançament, els problemes de mobilitat, el baixador de RENFE, la façana marítima, l'afer de la NII o l'aplicació participativa del pla general d'urbanisme. Al mateix temps, ICV-EUiA-EPM centrarà la seva oposició i la seva intervenció política en el foment de la participació ciutadana, les polítiques socials i ecològiques i la convivència ciutadana.
GRUP COORDINADOR ICV EUiA EPM
11 de gener de 2007
8 comentaris:
recolzo total i kanya a la dreta
1) No es cap novetat, de part meva, dir que la minsa representació d'ICV-EUiA al Govern d'Entesa, hauria de prioritzar altres àrees d'intervenció social, més enllà de la Conselleria d'Interior. Em sembla del tot desafortunat que el president d'un partit (de qualsevol partit) sigui al mateix temps el responsable de la seguretat ciutadana. No es tracta de defugir responsabilitats. Sí volem ser una força de govern (de "lluita i de govern", com ens agradava dir a nosaltres, els eurocomunistes), cal estar disposat a assumir qualsevol responsabilitat.
2) Interior és peça clau en el funcionament de l'estat de dret (o ho hauria de ser, d'acord amb legislacions més avançades i menys tocades per l'onada neoconservadora i paranòica de l'estatisme autoritari). Les dretes de sempre, -i les d'ara més que mai-, volen reduïr el paper de l'estat a l'aparell repressiu strictu sensu . Les dretes aprimen l'estat social i engreixen l'aparell de seguretat.
3) Tornant al cas que ens ocupa, davant l'assumpció d'ICV-EUiA de la Conselleria d'Interior, convé dir que aquesta conselleria representa un repte descomunal que hauria de pressuposar l'alteració de les tendències anquilosades d'un cert concepte de seguretat. Establir un fort binomi entre seguretat pública i inclusió social és més o menys la quadratura del cercle. Ni les socialdemocràcies avançades van ser capaces d'establir aquest nexe de manera sólida.
4) Amb aquestes que tenim en Joan Saura ficat a l'ull de l'huracà. Milers de mossos d'esquadra es manifesten contra la cúpula d'Interior i demanen respecte a la seva feina. L'afer dels maltractaments a la comissaria de Les Corts treu fum. M'importa molt poc qui hagi filtrat les esgarrifoses imatges dels mossos en plena acció. Amnistia Internacional valora positivament que es posin càmeres de seguretat i demana que això es faci extensible a totes les comisaries. Saura es defineix en la mateixa línia de la gent d'Amnistia I. La cúpula d'interior vol canviar tendències (cas "kubotan" inclòs).
5) Els sindicats de Mossos reaccionen corporativament i es manifesten. Els okupes es contramanifesten davant dels Mossos demanant que aquests deixin de fer-se "la víctima". Molt exemplificador és el crit de guerra dels mossos a la seva manifestació amb consignes "lletgistes" (els mossos cridaven als okupes coses de l'estil "¡guarro, dúchate!". Tot un model de modernitat policial). Uns i altres van a sac i demanen el cap del Saura. El grup Godó (Rac1, La Vanguardia & co.) incrementa l'artilleria mediàtica contra Saura.
6) Reformar l'aparell policial passa per iniciatives de control i autocontrol, com les que s'han fet amb les càmeres, per eivtar maltractaments. Els partits d'ordre, la dreta CiU+PP, clama al cel i dóna suport al corporatisme policial de manera interessada: es tracta de fomentar l'autoritarisme polític per la via policial. Quan Saura intenta canviar les coses, salten les dretes i els sindicats gremials.
7) Quan Saura assumeix la direcció d'Interior es reprimeixen "alteracions de l'ordre" per imperatiu legal, la qual cosa és criticada pels col·lectius afectats (amb raó, en molts casos). Aquesta és la dimensió volàtil de la "patata calenta" d'Interior.
8) Tornant al començament, ICV-EUiA si vol ser força de govern i de lluita, ha de mostrar plena disponibilitat a assumir qualsevol responsabilitat de gestió. La segona part d'aquesta afirmació és logística i d'espai polític i es pot formular amb dos interrogants.
Primer: Quan ICV-EUiA només disposa de dos consellers com a soci minoritari d'un govern tripartit, és de rebut assumir la conselleria més arriscada i amb més hipotèques sobre un projecte en construcció com el que volem representar?
Segon: En cas de que la resposta a la pregunta anterior sigui afirmativa, ha de ser el president del partit qui assumeixi aquesta conselleria?
Em temo que tenim un problema. Alguns ja ho vam advertir quan la sorpresa d'Interior ens va caure al damunt.
L'experiència de presentar una candidatura municipal potent i organitzada com és la Coalició ICV-EUiA-EPM de Premià de Mar ha estat ambivalent. Explicar el que volem per la nostra ciutat i haver d'aguantar el xàfec extern de la remor mediàtica i política d'Interior, és tota una hipoteca. Amb total esperit constructiu, les bases d'ICV mereixem explicacions convincents. El nostre projecte té la força que té. Som el soci petit. Tenim tradició, experiència i un cert futur. Per desplegar el perfil roig, verd i violeta de la nostra coalició, necessitem ampliar discurs, tenir un peu al carrer i començar la casa per els fonaments. Vull que em convenci algú de que gestionar Interior ha estat un encert. De moment és un problema. Quan s'acabi la legislatura, qui sap, o ens estrellarem o trencarem el sostre. Ni idea. L'autocrítica no hauria d'admetre limits. Interior passa factura en positiu o en negatiu. La vocació de ser part de la "governança" del país volia dir que tard o d'hora hauriem d'assumir Interior, no ho dubto. Som corredors de fons. Ara bé, entre tots hauriem d'evitar una altra travessia del desert.
Salut i ecosocialisme!
totalment d'acord amb l'anàlisi que es fa del impacte electoral d'assumir veritables responsabilitats de govern. Res a veure, doncs, la participació i recolzament al Pla General Urbanístic, la nul.la oposició al govern de CiU-ERC (dreta + nazional) durant els darrers quatres anys, la vena als ulls de per on va, avui per avui, la societat catalana en general i la premianenca en particular. No, que això seria fer autocrítica, i això que ho facin els altres.
Per cert, Boris, les "adhesiones incondicionales" són d'una altra època.
company SAM, T'EQUIVOQUES, passa un dimarts pel local i veuras quans som i com pensem i com també sabem fer autocritica.
salut.
com a assistent a les reunions de post-eleccions, confirmo que aquestes han estat critiques i autocritiques per raons forànies i locals. jo també convido al "tócala otra vez Sam"
La dreta, ICV i Interior
Per: Pere Blasco
La dreta més rància (allò que a Madrid s’anomena “la derechona”) no ha paït encara que una persona d’un partit que ells veuen com “antisistema” dirigeixi la policia catalana.
Ni el PP ni molta gent de CIU han estat capaços d’assumir democràticament que el conseller Saura sigui qui, durant els propers anys, ha de governar un departament com el d’interior on històricament han trobat el necessari aixopluc per a la pràctica de les seves polítiques de seguretat basades exclusivament en l’autoritarisme i la repressió.
Diuen que una mentida repetida i repetida i repetida acaba convertint-se en una veritat. És, també, habitual que un estat d’opinió artificialment creat pels poders fàctics i amplificat pels mitjans de comunicació acabi sent un axioma social.
Això és el que la dreta d’aquest país, la “derechona” catalana està intentant fer amb la seva implacable percussió, amb el seu intent de linxament contra el conseller Joan Saura i la reiterada petició de dimissió.
Però, què addueix aquesta derechona la veu de la qual es convenientment amplificada pels alguns mitjans de comunicació? Doncs que el conseller Saura ha destapat, en roda de premsa, alguns casos de maltractaments comesos en algunes comissaries. Vull creure que no li estaran demanant la dimissió pel fet en si mateix de que en alguna comissaria s’hagi produït, ben excepcionalment per cert, algun cas de maltractament, ja que naturalment hom entendrà que als escassos policies que cometen aquests actes no se’ls hi ha girat el cervell ara, de cop i volta, per tenir un conseller d’ICV.
Si això és així (i rellegeixo la intervenció del Sr. Sirera al Parlament i no hi trobo cap altra argument), la pregunta és: ¿es demana la dimissió del conseller Saura perquè practica una política de transparència i perquè exigeix el compliment de la llei per part de la policia? Si no ho fes, si hagués amagat el cap davant aquest fets, com s’havia fet fins ara, ¿ no hi hauria petició de dimissió? I encara pregunto més: creu el PP i alguns dels acòlits ideològics instal•lats a CIU que seria millor no controlar que passa a les comissaries (el Sr. Sirera està preocupat per aquest fet i li pregunta al conseller en seu parlamentaria “perquè s’instal•len cameres?).
El Sr. Sirera (la derechona) li pregunta en el Parlament al conseller: “per que ha muntat tot aquest espectacle?, referint-se a la roda de premsa en que es va anunciar que es remetien a fiscalia les denuncies per maltractament contra alguns mossos.
Vet aquí que per al PP la transparència és espectacle (per això segurament ens resulten tant avorrits). Vet aquí que per al PP lo correcte és amagar l’actuació presumptament irregular o delictiva d’unes persones només perquè son policies. I argumenta el PP que publicitant la denuncia es perjudica la imatge de la policia. No obstant el cert és que denunciant les excepcionals actuacions incorrectes el que es difon a la opinió pública és la correcció de l’actuació de la immensa majoria de la policia i el missatge de que el ciutadà pot estar segur perquè la feina de la seva policia també està sotmesa a controls com la de tothom. Excepcionalitat de la actuació incorrecta i garantia de seguretat és el que transmet la transparència de la gestió. Allò contrari, amagar el presumpte delicte, com pretén el PP, només contribueix a perpetuar la mala fama que els cossos policíacs en general acaben tenint quan estan governats només amb autoritarisme i sense transparència de la gestió.
Obvio comentar que les imatges dels maltractaments no es van visionar a la roda de premsa del conseller Saura sinó que les va treure el diari “El Mundo” (casualitat?) i que aquest diari ha assegurat que no les hi va facilitar el departament d’interior. ¿Qui en tenia interès, doncs, en que es fessin públiques? ¿Qui necessitava la publicitació de les imatges per poder carregar contra el conseller Saura? Jo no.
Ara be, intueixo que això son els focs d’encenall de la vertadera preocupació del PP i de CIU. Que es denunciïn maltractaments, siguin d’uns mossos o siguin de qualsevol ciutadà, sap tothom que no només es allò lògic, sinó allò absolutament obligat legalment. Naturalment no puc creure que evitar aquesta transparència sigui el vertader objectiu de la derechona (malgrat que tampoc els hi aniria malament). Crec que allò que els preocupa de veritat és el risc, que veuen probable, de que la gestió de la conselleria d’interior per part del conseller Saura, per part d’ICV, moduli un actuació, un tarannà, un estil de policia diferent del que ells li van donar tot fent pales a la ciutadania que la seguretat és un dret com l’educació o la vivenda digna, per exemple, i que els funcionaris que li han de garantir estant al seu servei de manera eficaç, eficient, democràtica, justa i amable. Crec que els que els preocupa de veritat és que el conseller Saura pugui evidenciar que hi ha una altra manera de fer política, també en temes de seguretat.
Sobre la 'rebel.lió' dels Mossos
1. • La lluita contra la impunitat policial suposa una victòria de la lògica de l'Estat de dret
Foto: MARTÍN TOGNOLA
Foto: MARTÍN TOGNOLA
JAUME Asens i GERARDO Pisarello*
El vincle entre la seguretat i l'actuació policial s'ha convertit, en les últimes setmanes, en un dels eixos centrals de l'agenda políti- ca catalana. El primer desencadenant van ser les imatges difoses urbi et orbi, a través de la televisió o internet, d'agressions de mossos a detinguts a la comissaria de les Corts. Poc més tard, i en ple període electoral, va entrar en escena el famós punxó anomenat kubotan, que va acabar de sacsejar les aigües ja remogudes per la denúncia d'altres irregularitats policials.
Al cap de no pocs dies els va incomodar que s'obrís un debat sobre el tracte dispensat als detinguts a les comissaries catalanes i sobre el modus operandi d'un cos al qual se suposava alliberat de certes pràctiques del passat. Bona part de la discussió inicial es va plantejar al voltant de si els incidents denunciats s'haurien d'haver amagat o no. La reacció dels partits de dretes va anar més enllà i es van sentir diferents veus que demanaven la dimissió del conseller d'Interior, Joan Saura, per estar "més preocupat pels delinqüents que per la policia".
EN UN EFLEX instintiu del ja conegut corporativisme, alguns sindicats policials també van fer pinya i van justificar les actuacions qüestionades. Com a resposta a les crítiques rebudes des de diferents entitats de defensa dels drets humans, van convocar una inusual manifestació en la qual es van sentir crits i consignes del tipus "Saura dimissió" "kubotan, kubotan" o "boti, boti, okupa qui no boti".
Si la llei 10/1994 estableix un autèntic codi de conducta o de bones pràctiques per als Mossos d'Esquadra, aquesta manifestació va representar un clar exemple de la seva mala aplicació. En lloc d'inspirar empatia social o fortalesa democràtica, els Mossos van donar una imatge de descrèdit i politització, del tot allunyada de l'aparença d'imparcialitat professional que exigeix la llei i que és d'esperar d'un cos nascut i format en una democràcia.
Una esquerra conseqüent, o simplement compromesa amb l'Estat de dret i amb la defensa dels drets humans, no s'hauria d'acomplexar davant d'aquest tipus de reaccions. Més encara, hauria d'assenyalar de manera inequívoca la incongruència que comporta denunciar la vulneració de drets als diferentes Guan- tánamo que hi ha pel món mentre es pretenen amagar els draps bruts d'una policia autòctona.
Qualsevol política de seguretat pot presentar dues direccions oposades: orientar-se cap al model del "dret a la seguretat" o bé cap al model de la "seguretat en els drets". El primer d'ells pretén reduir l'eficà- cia policial al desplegament de mesures exemplaritzants bé sobre els sectors econòmicament i socialment més vulnerables, bé sobre la dissidència política i cultural. El segon, en canvi, parteix del fet que l'únic ordre democràtic pel qual val la pena lluitar és aquell que està preocupat per reduir al mínim les intervencions repressives i sí, en canvi, per eliminar el desordre causat per les grans desigualtats econò- miques i socials.
No es tracta, com voldrien els sectors més conservadors, de polítiques realistes contra polítiques irrealistes. El suposat realisme dels que identifiquen l'eficàcia policial amb la falta de controls democràtics és un realisme estret de mires i de molt curt abast. Per contra, l'únic model sostenible de seguretat és un model fundat no en la demagògia del populisme punitiu, sinó en l'escrupolós respecte dels drets socials, polítics i civils de tothom. Això inclou també els drets dels detinguts en dependències policials, que, més enllà de tota una altra consideració, són, en aquell moment, part feble davant la possible arbitrarietat dels cossos de seguretat.
LA DECISIÓ de crear un comitè d'ètica de la policia i, sobretot, l'anunci per part del Departament d'Interior d'instal.lar càmeres de videovigilància a les dependències policials són mesures segurament insuficients, però van en la bona direcció. Poc importa que la Constitució garanteixi als detinguts drets si després es concedeixen a la policia amplis poders discrecionals. En qualsevol comissaria, la relació del detingut amb l'agent es consuma en secret i és de tal dependència o subjecció que pot donar peu a abusos o maltractaments difícilment controlables. Això, aquí i a tot arreu.
Per aquest mateix motiu, l'Estat espanyol va aprovar i recentment va ratificar el protocol facultatiu per a la prevenció de la tortura i altres tractaments o penes cruels, inhumanes o degradants. També per aquest motiu, el Parlament català es va comprometre a "implementar les recomanacions del relator especial de Nacions Unides sobre la tortura", entre les quals s'incloïa la instal.lació de càmeres als calabossos de les comissaries.
EL CONTROL democràtic dels cossos de seguretat no es pot banalitzar com una expressió d'ingenuïtat o hippisme polític. Per descomptat, no ho és per a les víctimes reals, i per desgràcia massa freqüents, d'actuacions arbitrà- ries. Tampoc per a les víctimes potencials, que seríem tots els ciutadans, si s'imposessin les suposades tesis realistes. La lluita contra la impunitat policial suposa una victòria de la lògica de l'Estat de dret davant de la lògica de la raó d'Estat. Després de tot, en un sistema que es pretengui democràtic sempre serà preferible tenir una policia sota sospita que una policia descontrolada.
*Asens és vocal de la Comissió de Defensa del Col.legi d'Advocats, i Pisarello, vicepresident de l'Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals.
Publica un comentari a l'entrada